Fuente: Blog de Cecil Buele i Ramis: socrodamon.blogspot.com
El primer diumenge que som a Burundi tenim la missa una hora més tard que els dies feiners. És a les 7:30 del matí. N’hi ha una altra a les 10:30. Totes dues omplen de gom a gom el recinte del temple. A totes dues canten molt. Hi fan mamballetes. Dansen. I expliciten infatigablement el goig i l’alegria de ser i sentir-se «abakristu» gent cristiana, seguidora de Jesús de Natzaret.
Per davall de les dues hores de durada sembla que els resulta del tot impossible fer-ne cap, de celebració eucarística dominical! No farien més d’una hora de camí a peu, perquè llavors els oferissin una missa de vint minuts! Els resultaria incomprensible!
Les misses a Burundi duren molt, per davall d’una hora seguida molt poques vegades.
Un dia com avui, a punt de complir la primera setmana des que he sortit de Mallorca, m’afany a trametre a les amistats més properes aquest tercer dels relats que estic elaborant, fruit de les circumstàncies que se’m presenten a cada jornada, mentre em trob en aquest país africà tan bell i encisador com és Burundi.
També m’estic dedicant a penjar al whatsapp breus missatges que hi romanen actius durant 24 hores, on col·loc imatges i enllaços als àlbums de fotos i vídeos que mir d’anar emplenant. Tot per mirar d’atansar aquesta realitat burundesa a la gent d’altres contrades que en tengui ganes i s’hi vulgui interessar.
De material no me’n manca, me n’arriba a cabassos. Pentura el que més enyor és tenir més temps disponible per poder dedicar-m’hi tan plenament com voldria.
Admir la capacitat de resistència del company felanitxer, mossèn Jaume Obrador, qui duu tants d’anys en aquestes terres i que continua exercint-hi la tasca de rector en aquesta parròquia de Rabiro, amb gran dedicació i molta de cura.
Li dic que, a la meva edat, no crec que ara estigués jo en condicions ni mantengués la capacitat d’aguantar-ho. Ja se’m fa molt pesat haver de romandre hores i més hores confessant llargues coes de penitents, atendre acuradament tantíssima de gent que acudeix a l’interior del temple, haver d’escoltar una cançó i una altra de forma intermitent i interminable, haver de contemplar tanta de gent pregant i resant a l’uníson, haver d’atendre actuacions de catequistes o religioses o persones encarregades del culte i les cerimònies litúrgiques, haver d’estar les vint-i-quatre hores seguides del dia i de la nit a disposició de la gent que precisi o demani ajuda.
Crec que seria molt feixuc per a mi, pentura massa. Francament, no sé si jo podria, ni sé si jo en sabria, encara que jo volgués, a aquestes alçades de ma vida octogenària!
I pensar que cinquanta anys enrere tot plegat em semblava tan normal i corrent com bo de fer!
Les coses canvien, canvien molt i, en aquests temps nostres d’avui dia canvien ràpidíssimament...
Nota completa en el siguiente enlace:
Fundación Guillem Cifre de Colonya Caixa Pollença
apoya las actividades del Centro Intercultural Hipatia
Comentarios
Publicar un comentario